Com has pogut?

Fa mal, oi tant que fa mal. La teva pèrdua és de les més dures que he sentit en molts anys. I és que, saps què? Tenia planejades tantes coses... Tants moments per viure junts, tants somriures esperan-te...

Queda poc pel teu aniversari, i jo, com una estúpida, m'he trencat les banyes intentant trobar-te el regal perfecte. T'he escrit paraules boniques, amb sentiment; i en el meu cas no fingit.

Com pot ser que t'importés tan poc? Com pot ser que m'enganyessis d'aquesta manera? Cada cop que em donaves la mà, que em feies un petó, que em tocaves la cama al cinema, que m'abraçaves sense motiu aparent, o em portaves a un lloc o em parlaves de la teva familia, i del que fariem a Torredembarra, tot això, era mentida? Tot? Estàs segur que els teus "No sé què tens però et fas d'estimar" i les paraules tendres no tenien ni una ínfima part de veritat?

Com goses? Com has pogut?

Si de veritat t'importava com a amiga, per què ho feies tot això?

I el que més em reventa, i de debò t'ho dic, són totes i cadascuna de les llàgrimes que he deixat anar desde que et vaig conèixer. Cada cop que he plorat per tu, quan no t'ho mereixies. I, encara i així, et segueixo estimant. M'has tractat malament, però miro enrere i només puc veure lo estimada i apreciada que em sentia de vegades. Penso, en totes les coses que hem fet junts, i no em puc queixar d'una sola cosa, joder. De cap. Només quan estàvem separats notava un inmens avisme entre nosaltres, i això és el que em fa més mal. Que per molt que et vulgui odiar, no puc. No soc capaç.

Sento un buit a dins, em faltes. A cada minut del dia. I sé que no haig de tornar arrastrant-me, ho sé. Però no ho puc aguantar. No puc viure una vida on no hi ets. No puc.

I m'esforço, contenc les ganes i els impulsos, però em fa tan de mal veure que segueixes amb la teva vida com si res, demostrant-me lo fàcil que soc d'oblidar... Tan poc he afectat la teva vida? Tan poc em tenies present, que no ha canviat en res la meva marxa?