Sona el despertador i no sents mes que un agut crit a l'oïda, i t'aferres als llençols resant perquè sigui un error. I busques una raó per aixecar-te, i de veritat t'esforces en trobar-ne una, i no la trobes, pero els llençols et cremen i t'aixeques igualment. Per què poc a poc et converteixes en una màquina i fas les coses per què s'han de fer, i per què el món espera alguna cosa de tu, això t'han dit des de petit. I t'aixeques i no esmorzes, per què l'estómac es nega a acceptar que el dia ha començat. I surts al carrer i la llum et crema els ulls, i mires al teu voltant i no veus més que màquines, i ho saps, saps que t'estàs convertint en un d'ells. I et somriuen, però no veus més que farsants que no saben d'on venen ni a on van. I sempre han parlat en un llenguatge extrany, però les paraules cada cop se't fan més familiars, i t'espanta, et fa por acceptar que aquests sons comencen a prendre sentit.  I els peus et pesen, però segueixes caminant i fas sense pensar aquell camí que fas cada dia, que ja tens instal·lat al sistema. I ho intentes, ho tornes a intentar, busques amb totes les teves forces un motiu. Saps que és l'única cosa que pot parar el procés, però en comptes, comença a ploure. I deixes que la pluja et mulli, i sents com et rovella els ossos. Llavors de cop i volta pares, i mires al cel, i te n'adones que ja és massa tard.  I veus el teu reflex a la finestra d'un cotxe, i no et reconeixes. La teva cara ja no és la teva, no hi ha més que unes faccions de metall. I sota el metall, ja no hi ha res, i els ulls ja no et brillen.
Deixes de buscar un motiu. Et fons entre la multitud i segueixes caminant.
No importa que intentis lluitar-hi amb totes les teves forces, al final et converteixes en un nombre més en un mar de màquines sense romb ni identitat.